RITUAL ESÒTÈRIC

S’aixeca el dia amb rajos lluminosos

que inflama aquest espai de foc etern

i el sol fa un ritual tan esotèric

que desperta els sentits de Ciutadella.

Destil·la l’aire un baf de flama viva

que ens envolta de gran il·lusió.

La sorra inunda places i carrers,

els cavalls de sang noble també dansen

als ritmes que els fan els cavallers,

i amb les gales de festa amplen de joia

els cors amb el dinàstic protocol,

com un regal diví que ve del cel.

Ciutadallencs, tots a una amb una sola veu,

cantem amb força: Visca sant Joan!

VALUOSA OFRENA

Percebo la inspiració de Riba,

Maragall, Verdaguer, Espriu i Torres…

Com una font que neix lliure del ventre

del cor que amara les idees seques

amb l’abundor del seu cabal fecund.

Com un miratge ple de llum que em parla

i em besa el front des de l’eternitat.

Com la més valuosa ofrena viva

que el seny hagi rebut en aquest món.

Perquè sóc com un brot que surt de l’arbre

viu i fecund de la literatura!

AIGUA MARINA

Vora del mar teixia el meu bressol
la goja de les aigües costaneres
i la brisa marina es feia alè
del meu batec de vida entre les ones.

Rínxols de blanca escuma i melodia
em van acaronar el primer dels sons
i es filtrava en les venes el murmnuri
de la cançó ancestral mediterrània.

Jo en porto el ritme imprès a la medul·la
perquè em cenyeix el cos el seu gotim
salobre de turqueses. Com la meva
mítica mare, sóc aigua marina!

LA CÈL·LULA VAMPIRA

La cèl·lula es renova en el meu cos;
sols menja del teu cos afamegada
i es fa golafre del teu moll de l’os,
igual que una vampira recremada.

I tota es vol omplir només de tu
i, sense el teu verí, se sent malmesa;
si no és el teu amor, deixa la presa,
malgrat hagi d’estar sempre en dejú.

En el meu cos la cèl·lula es renova;
de tant xuclar-te, a dins se’m va fent gran;
viu de la sang del teu enyor distant,
i es tanca al vers com dintre d’una cova.

Tu ets el negre sol, la meva nit,
i jo, l’ullal que es clava en el teu pit!

ARCA TEL·LÚRICA

                                           -Trebalúger-

Una sofisticada arquitectura

et cenyeix la cintura

que engalana l’espai i tot l’oratge

i realça el teu aire femení

com una mitja lluna de setí.

Llavors, la immensa plana

et retalla uns volants

amb el foc verge de la clorofil·la.

I el teu cabell s’arrisa amb la remor

serena de les ones

que es desfan, davant teu, de passió.

I el mar, que resta enamorat

de la teva persona,

cada dia t’ofrena el seu present salat,

sols per guarnir-te amb les petxines

que es va arrencant del fons del cor

només perquè esdevinguis, de sobines,

l’arca tel·lúrica del seu tresor!

VENTALL D’IVORI

                                             -Son Xoriguer-

Escopinya dentada de rocam

que et plau de ser la més salvatge.

Tota la corba del teu arc dibuixes

entre els esculls més baixos que et cenyeixen.

Però t’encanta d’ésser diferent

perquè t’estens com un ventall d’ivori

curull de filigranes sense fi.

I t’escolpeix morbosa la marea

amb un vaivé dels rínxols d’ona brava;

ensems també es barreja el còsmic cel

amb l’aigua viva.

I així et va canviant sempre el color

com ho fa el savi i vell camaleó!

DE MOLT ENDINTRE…

De molt endintre et parlo amb la veu muda

i aquest ressó que sents ben sord, amor,

em surt de l’ànima!

Perquè en cada paraula hi ha la llum

invisible d’on vessa el sentiment.

Del mateix raig te’l dono,

del raig mateix me’l dóna Déu,

i així, amor meu, és com et parlo…

AMOR ABSOLUT

I cada pètal de la rosa,

callant, em parla amb dolça veu,

i en cada aroma resta escrita

la paraula que rima amb l’amor absolut,

mentre els llavis escolten la crida

que ens obliga a besar-nos

quan els ulls, cor endins, fan d’imant

i ens domina una força inconeguda.

Llavors en els teus braços sóc la flor

que et deixa un raig de llum.

I amb el vellut de foc que duc als llavis

em sento, avui, la rosa de l’amor!

COM ELS ÀTOMS…

Com els àtoms que en cèl·lula es mouen,
radiants de claror com la neu,
els meus ulls massa febles se’m clouen
pel desig de mirar-te, amor meu.

¿Com podria sens tu perdurar
en el bosc de paranys, deleteri,
que la vida ens amaga a la mà…?

Si tu ets per a mi l’encanteri,
l’aliment del meu cor, tan humà
que prop teu no vol regne ni imperi,

què m’importa passat i demà?
Sols vull ser del teu ésser! Misteri,
com els àtoms que en cèl·lula hi ha.

POEMA XXVI

En el record absurd de l’univers,
va perdurant, però,
la tècnica esotèrica, ancestral,
renovadora de llavors i estigmes.
Sols cal mirar cada un dels elements
amb l’ull d’una ciència quasi infusa,
per valorar l’alta perfecció
de la Natura viva i ordenada:
com un immens disquet
on s’arxiva la seva trajectòria
en la unitat del Tot.
La ment no ho pot comprendre i vol entendre
malgrat, però, que jo mai no ho sabré.

Sóc un programa més del gran Ordinador!