Com els àtoms que en cèl·lula es mouen,
radiants de claror com la neu,
els meus ulls massa febles se’m clouen
pel desig de mirar-te, amor meu.
¿Com podria sens tu perdurar
en el bosc de paranys, deleteri,
que la vida ens amaga a la mà…?
Si tu ets per a mi l’encanteri,
l’aliment del meu cor, tan humà
que prop teu no vol regne ni imperi,
què m’importa passat i demà?
Sols vull ser del teu ésser! Misteri,
com els àtoms que en cèl·lula hi ha.
