En l’alta serralada hiverna el glaç
d’aquelles neus
que es guarden verges amb el blanc quimèric
del foc gelat caigut del cel.
Com un ciclopi rèptil que reposa,
l’esquena va corbant pels espadats
i va engolint el cos de la carena.
Llavors creix i recreix
en el silenci gris de les altures.
Quan ve la primavera, el glaç quiet
deixa, inquiet, el seu reialme,
es fon a poc a poc muntanya avall
i es torna un fugitiu de les cingleres.
Amb pressa cerca el riu i, com ocell,
vola per la cascada
fins a la pell del llac o el cos del mar.
Perquè abraçats l’hidrogen amb l’oxigen,
entre els esculls,
amb el transport d’aquest orgasme humit,
neix el tresor sagrat del doll de l’aigua!
