Treball d’investigació de la costa de Menorca com a poetessa.
La investigació va donar el fruit d’un llibre de poesia MARAGDINES.
El meu propòsit era poetitzar les platges i els indrets costaners de l’illa, per això em vaig proposar anar a la majoria de les platges per personalitzar-les i descriure els seus trets particulars que les fessin intransferibles les unes de les altres.
Aquesta idea va néixer en la meva ment, talment fos un mandat superior que em va empènyer a realitzar aquesta tasca dantesca. Fins aleshores havíem tingut poques pluges en l’hivern, però aquell any havia plogut abundosament i aquest fet va impulsar la natura amb un esclat prodigiós de la flora, com si sabessin que anava a immortalitzar-les i s’haguessin posat les seves millors gales.
La meva investigació va començar, però la meva intenció no era conèixer la geologia de cada indret, sinó visualitzar-les i remarcar, de cada una, les seves peculiars característiques, i les vaig descriure individualment, com si fossin cadascuna una peça única del litoral marí.
Les formes constructives que les ones fan l’erosió als penyals, és semblant a una mola que desbasta la superfície de l’aigua girant sobre un pla coincident més o menys amb aquesta superfície. Tal acció ens proporciona uns residus de format diferent, que, en principi, s’acumulen al peu mateix del lloc de procedència. Si les onades tenen prou força, aquests materials (blocs, còdols, sorra, etc.) són transportats mar endins, des d’on són represos pels corrents marins, els quals els transporten al llarg de la costa fins que els canons submarins els canalitzen cap a zones més pregones. Aquest és el cas del canó de Menorca, que actualment forma un ventall submarí construït al peu de l’escarp de Cabrera.
En cas contrari, o en el cas que el penya-segat no sigui molt consistent (pel fet de la seva composició o bé per l’efecte d’una intensa fractuació) els residus de l’erosió de les ones o també els materials acumulats pel fet de la gravetat s’amunteguen al peu del penya-segat i són treballats constantment per les ones fins a assolir un aspecte arrodonit i un cert poliment. D’aquesta manera, es formen els macars o codolars tan freqüents a tota la costa nord de l’illa. Per exemple, el Codolar de Biniatram, el de Cala Pilar, etc.
Les ones, doncs, no són sempre agents de destrucció i poden formar platges o macars. De fet, la platja actua com a una zona d’amortiment de l’energia de les onades; per això, la seva forma varia molt en funció de les condicions oceanogràfiques i del domini de períodes més o menys llargs de calmes o tempestes que, com és sabut, són més o menys estacionals.
En general, les ones menys violentes de l’estiu construeixen extenses platges, mentre que les més fortes de l’hivern realitzen una tasca d’erosió de l’arena i macs acumulats en els períodes de calma.
Segons sigui la forma de la costa, el pendent de la terra i del fons de la mar i les condicions oceanogràfiques de la zona, les platges tenen una forma o un altra. A les zones de penya-segats de l’illa se situen als indrets més protegits, que moltes vegades corresponen a la desembocadura d’un barranc. Aquest és el cas de moltes platges de la costa Sud de Menorca i de les situades als voltants de Ciutadella. Altres vegades es formen entre dos promontoris més resistents a l’erosió com succeeix a la Tramuntana.
A d’altres indrets, on la mar té un pendent suau cap a zones més fondes, es poden formar cordons d’arena que poden emergir, sigui per un lleuger descens del nivell del mar, sigui per causa d’una època de més energia de les onades. Una vegada formats aquests cordons d’arena són ràpidament modelats pel vent i colonitzats per la vegetació, aïllant al seu darrere una petita albufera. L’Albufera des Grau és un exemple d’un antic golf de poca fondària (4m és la seva fondària) que manté una comunicació amb la mar a través de La Gola que s’obre al NE de S’Albufera i a través d’aquesta es manté l’equilibri entre el nivell de l’Albufera i el de la mar.
Una pregunta que molta gent es fa és d’on procedeix l’arena que forma la platja. Si es mira amb deteniment, aquesta sorra es veu que està clarament relacionada amb la naturalesa del material que forma els penya-segats adjacents. A més a més, es pot observar l’existència de nombrosos fragments de closques de lamel•libranquis, gasteròpods, així com foraminífers, briozoos i fragments de corall. En aquest sentit, vull assenyalar que moltes de les partícules de color rosat que la gent anomena corall no ho són, sinó que corresponen a un foraminífer (Homotrema rubrum) molt característic que viu generalment damunt les posidònies (plantes verdes correntment anomenades “algues”).
És molt interessant observar la mort de les ones sobre la superfície de la platja i veure com deixa a la zona més interna cap al continent una marca fistonejada, feta per l’acumulació de grans de mida i pes específic variable en funció de l’energia de l’ona. Aquest fet és el que origina que les arenes de les platges estiguin ben laminades, presentant de làmina a làmina canvis de color, composició o mida.
Vull afegir que les platges formades a la desembocadura dels torrents poden estar formades per arenes procedents de les aportacions torrencials i que, per això, localment poden tenir una composició diferent a la dels penya-segats que la protegeixen.
A més a més, la naturalesa té mitjans per protegir les costes de l’erosió de les onades. Els coralls i les algues coral•lines són els organismes que contínuament estan construint esculls o bé entapissen els fons o les parets de les coves i penya-segats en un intent desesperat per reconstruir els desperfectes provocats per l’erosió costanera.
A Menorca, no hi ha veritables esculls de corall, però si que hi ha unes construccions orgàniques, encara poc estudiades, fetes per Dendropoma (vermètids) associats a algues coral•lines, serpúlids, mol•luscs litòfags, entre d’altres. Aquestes construccions necessiten pel seu desenvolupament un substrat dur i aigües clares i sense contaminació. Altres construccions existens, a Menorca són els esculls de Merierella (sepúlids) que es troben a S’Albufera des Grau i a Sa Colàrsega des Port de Maó.
Un altre procés que hem d’analitzar és el vent. La geologia i el vent han tingut una certa influència en la formació de moltes clapes de marès quaternari que hi ha tant a la zona Nord com a la Sud. Són precisament aquestes clapes les que han donat una forma plana, bastant característica, a molts turonets de poca alçada de la regió de Tramuntana més propera a la costa. Fins i tot podem dir que han condicionat, a certs punt, l’activitat humana. Moltes de les coves prehistòriques han estat obertes en aquestes clapes de marès de la Tramuntana, i fins i tot s’han aprofitat per construir aljubs o bé servir-se de la seva capacitat com aqüífer local. Com també d’algunes pedreres de “pedra de molí” a Binibeca, Cala Blanca, Cap d’en Font , Còdols dels Dàtils, Cala Mica, etc.
Són precisament aquestes clapes les que també permeten l’existència de plantes endèmiques o exclusives de terrenys calcaris a zones d’un clar domini de silici.
L’erosió eòlica anomenada “deflacció” actua a tot arreu on la superfície del terreny està completament seca i recoberta de partícules petites d’arena. Per això, i a conseqüència la pluviometria de l’illa, el vent és un procés que només actua de manera eficient a la zona costanera on hi ha platges. No obstant això, el vent pot arribar a ésser un factor important a considerar com a element destructor dels sòls si aquests es deixen sense protecció vegetal natural o es destinen a monocultius de temporada.
Als llocs on la deflacció actua enèrgicament, o bé després d’una forta ventada, i sobretot en els passadissos per on es canalitza el vent, sol quedar un paviment de closques, macs i, en general, tot allò que el vent no pot transportar. Un cas especial és l’amuntegament de closques de lamel•libranquis i gasteròpods (continentals i marins) que s’acumulen en els passadissos aerodinàmics, ja que només es poden moure amb vents molt forts. Aquest fenomen és molt espectacular a S’Arenal de S’Olla, Cala Pilar, Algairens i Cala Tirant.
Aquest fenomen erosiu no és efectiu més que a una certa alçada de terra, que generalment oscil•la als voltants del metre. El pas d’aquest vent carregat d’arena pot actuar com a abrasiu i polir les roques, tot conferint-les un tacte i un poliment característic. Sense que es pugui assegurar, es creu que el poliment que presenten moltes de les roques calcàries que afloren a S’Arenal de S’Olla és, en part, una conseqüència d’una abrasió feta per arena moguda pel vent. Les varacions de color i l’aspecte al tacte que presenten moltes d’aquestes roques a la vorera de la mar és només una conseqüència del domini de diversos agents erosius (aigua de mar, aigua de pluja, vent, etc.).
L’acció erosiva del vent pot originar fins i tot la formació de forats a les roques, que donen lloc als coneguts “nius d’abella”. Moltes vegades aquest tipus d’erosió és degut més a la meteorització química, i el vent el que fa és arrabassar els minerals que són més resistents i no s’havien alterat. Un altre aspecte atribuït al vent és la forma de bolet que presenten moltes roques, encara que aquestes formes es poden produir per diversos processos de meteorització i no necessàriament de manera exclusiva del vent.
Els dipòsits originats per l’acció del vent reben el nom de dunes. Aquestes es formen quan la velocitat del vent minva, sigui per la causa que sigui. A Menorca, aquests dipòsits es formen al darrere de les platges, sobretot quan aquesta zona posterior té una topografia adequada. Aquest és el cas de cala Tirant, S’Arenal de S’Olla, Algairens, Pregonda, Binimel•là, etc.
A causa de la pluviometria de l’illa, aquestes dunes no poden ser gaire mòbils, ja que de seguida són colonitzades per la vegetació que les fixa, o són àrees a les quals la platja limita amb aiguamolls que acumulen els grans d’arena que el vent transporta terra endins des de la platja. També, a vegades, el vent té prou força per arrossegar l’arena i la puja a dalt dels penya-segats, i així es formen les “dunes grimpadores”. O també les dunes fòssils de Ses Arenetes al km. 39,5 de la carretera general de Maó a Ciutadella.
Després d’aquesta introducció de com s’han format les platges verges de Menorca, ara parlaré de la meva expedició arreu de la costa d’aquesta illa blanca i blava.
Abans de començar vull aclarir que no vaig demanar cap permís per accedir a cap de les platges privades, perquè hi vaig anar pel litoral que correspon a marina (el terreny( o bé pel Camí de cavalls, que és públic, o bé per mar.
Era primavera de l’any 1997, quan per primera vegada anava a una platja amb una altra intenció que no fos per nedar. El meu fill, amb la seva moto em va portar fins a cala Pilar, una platja que està a la costa nord del termini de Ciutadella. Anar-hi ja és tot una odissea, sobretot si parlem de fa 13 anys endarrere, amb les mates molt espesses d’un camí que sols es podia passar amb un vehicle de dues rodes, costa amunt, perquè està guardada amb uns turons no gaire alts, però que dificulten el seu accés.
La primera impressió és com una pantalla panoràmica d’un cinemax, que et talla la respiració en veure la magnífica vista del paratge rogenc que anomeno “vi tel•lúric”. Un turó de licorella vermella (pissarra) resta mig a terra i mig dintre la mar, l’arena és rosada i el contrast amb la blavor misteriosa de l’aigua és tot poesia. Entre els matolls de llentrisca hi havia la camamilla florida i aferrada a les roques la taperera amb la seva flor exòtica. En un dels turons que miren a la platja hi ha una imatge de la Verge i al seu peu corre un regalim d’aigua d’una font natural.
Després de retorn vaig madurar la idea del poema que havia d’escriure, i quan vaig arribar a casa, de seguida, la inspiració va brollar de la meva ment i el cor:
MEITAT SIRENA
-Cala Pilar-
Piràmide de somni
que bleixes ancorada en un paratge
gairebé astral per gaudi de l’oratge.
I et tornes tast d’un vi tel•lúric
que raja a poc a poc d’un cor sagnant.
I et fas contrast amb la blavor serena
del broll marí que t’acarona el cos.
Meitat muntanya, o bé, meitat sirena,
vius dins aquesta gran petxina
com una perla estranya, desgranada
de l’esperit de la marina.
Amb cabellera de silenci i veus
estesa i reposant en els teus peus,
encerclen ferris puigs
aquest mirífic paradís, vestit
de màgiques tintures maragdines
on brosta primavera amb flors al pit.
Un raig d’argent es despentina
des d’una cova hissada a les altures,
i la Verge en repòs escolta els sons
càlids i freds
de l’aigua cantarina que apaivaga
totes les sets.
Cala de somni…
Potser miratge dins la mà
que se m’escapa com l’arena fina
i fins i tot em dol d’abandonar !
Cada detall que jo vaig veure el vaig immortalitzar de la millora manera que ho sabia fer.
Vaig decidir anar sola en la resta d’expedició, ja que la meva mirada analítica requeria un temps indefinit per a captar cada un dels trets de les platges que jo havia de visitar. Així, el dia següent vaig agafar el cotxe després de dinar, quan ja havia enllestit les feines de casa, i me’n vaig anar sola amb tota la il•lusió per a descobrir una nova meravella.
Veritablement les dunes es formen darrere de les platges i un exemple és Son Saura nord.
Quan vaig arribar els meus peus s’enfonsaven dins l’arena i quasi no podia caminar. La imatge de la platja s’anava consolidant a mida que avançava i entre la sorra naixien els lliris d’arena que són blancs i que es podien comptar per desenes en tota la immensa plana de la platja amb un perfum dolç gairebé embriagador. Aquesta imatge no s’ha tornat repetir en les meves noves visites en aquest indret, per això vull recalcar que Menorca s’havia engalanat, perquè els meus ulls la veiessin amb tot el seu màxim esplendor.
Després d’haver passat l’arenal vaig veure unes formacions rocoses a l’entrada de la platja que em van impressionar:
CLARINS DEL PARADÍS
-Son Saura nord-
És, potser, el regne de les dunes,
immens, que fins corprèn la immensitat,
entre la més frondosa vall que el cel
ha il•luminat amb un somrís d’estel.
Ara camino sobre el blanc d’uns núvols
que el pas dels somnis han fossilitzat,
i tota em duen a una plana idíl•lica
amb un ventall de joncs,
que broden el misteri d’un tapís
amb perfum dels clarins del paradís.
Però m’impacta
la imatge d’uns cíclops marins que suren
dins l’erola turquesa d’aquest mar,
talment uns rèptils escumosos,
petrificats pels raigs del sol,
sota l’influx antic d’un encanteri.
I aquest paisatge gairebé sublim
i tenebrós em tiranitza,
i fa sentir-me regalim
de goig i pors, que em torna pols d’estrella,
i, alhora que m’espanta, em meravella !
Un nou dia que em porta devers la zona nord de Cavalleria. El cotxe no sempre em porta arran de la platja i he de caminar sota l’ardent sol que il•lumina la immensa cala de Cavalleria. Com he pogut comprovar al nord es troba la licorella vermella i aquesta cala també la trobem amb el seu cos encisador. Resta rodejada de turons, el seu contorn es poc frondós i la verdor està formada de matolls i de flors silvestres.
Era com si em trobés perduda entre els turons i de sobte anava apareixent la platja amb una sorra rosada, a causa de la seva formació natural, les aigües són transparents i frega des del color verd clar fins al blau més intens.
AMAZONA D’ESPERIT
-Cavalleria-
Et descobreixo des de l’altitud
com si et veiés il•luminada
entre una allau de raigs tornassolats
que flamen provinents
del flaix letàrgic de l’espai sideri.
Talment restessis dintre la vitrina
celeste, quan t’admiro cristal•lina,
com un adreç recuperat del fons
d’una llegenda fabulosa.
I et lliga amb les cadenes
d’uns fantasmes del tot esmicolats
que vesteixen colors de mil esclats.
Però un penyal de cor sagnant et mulla
aquest tresor salvatge pres del pit
i et tornes amazona d’esperit,
que cavalca les ones en el poltre
indòmit del nou jorn que em duu follia,
quan m’assolello
per la ribera de Cavalleria !
La ruta de sant Joan de Missa em va dur per a un camí feréstec i ple de clots i bonys, gairebé intransitable en aquella època. El cotxe el vaig deixar bastant lluny d’allà on em dirigia. Els turons guarden la magnificència de les platges del sud-oest de l’illa i el bosc de pins és plenament arrelat en aquesta zona i la llentrisca forma bona part del sotabosc; la floració tota una simfonia de colors de l’art iris m’enlluernava els ulls, l’estepa negra, orquídies (mosques grogues, mosques blaves), etc.
La meva direcció anava vers cala Macarella i Macarelleta. Després de baixar els penyals, vaig arribar a la platja, en un costat hi ha un fil d’aigua que corre serena fins al mar i a l’altre costat hi ha una petita caseta amb una esplanada que estava coberta d’unes margarides blanques diminutes, com si en aquell indret hagués nevat pètals blancs.
VEU PERDUDA
-Cala Macarella
i Macarelleta-
Joguina que és lacrada sols pels déus
i guarda un vell misteri
al seu jardí de solitud,
perquè un massís defensa inexpugnable
l’accés per terra sense pietat.
Una esplanada s’esbadoca
i un fil de plata la circunda,
sempre seguit
d’un frondós canyissar que estripa el cel
fins que fon en el mar tot l’esperit.
I en la catifa de la gespa
suren blanques les fràgils margarides,
i la pineda alhora
es mescla amb el sorral de veu perduda,
per abraçar cada ona commoguda.
Remor salobre que ara bressa
unes bessones d’alta jerarquia
en el silenci de l’indret.
Després quan filtra l’ull de l’alba
els plomalls de llum malva,
llavors es fan presents els déus perduts…
Però són per als homes invisibles,
en el jardí sagrat de solituds !
De Ciutadella a Ferreries és fàcil d’anar amb cotxe i un trencall de la carretera et porta fins a cala Galdana. Una platja que curiosament està dividida en dues parts que corresponen al terme de Ciutadella i de Ferreries. És una platja sumptuosa, que atreu la majoria de turistes que vénen a visitar-nos.
El trajecte és molt bonic pel frondós bosc que s’arrecera a cada banda de la carretera, abans d’entrar hi ha un camí que porta fins al cim d’un dels turons que la guarden i des d’aquest lloc es pot visualitzar aquesta màgica petxina de la naturalesa com si, de veritat, fossis dins d’un avió. L’espectacle que ofereix és únic i meravellós, pels canvis de color de l’aigua en els seus diversos nivells de fondària. Però també hi ha una enorme forma rocosa que et fa pensar amb una de les tortugues gegants dels Galàpets.
ORQUÍDIA ADORMIDA
-Santa Galdana-
Terra sembrada de boscatge vora el mar
que fa un mantell de pura clorofil•la ;
i un alt penya-segat que setja aquesta cala
modela imperiosa la seva ànima
curulla d’aigua turquesina,
com un indòmit vidre reflectint
l’efígie
de la badia ben quieta !
I es deixa anar, talment fos dins un vas
com una orquídia adormida
i viu en un redós, tan adorable,
que es fa del tot incomparable.
Potser fóra tortuga prehistòrica
la roca que separa on desemboca
el riu que serpenteja pel sorral,
amb un cant rítmic d’ànecs que musiquen
aquest espai imprès de la galana
platja de la Galdana !
No sé ben exacte l’ordre de la ruta que vaig prendre quan vaig visitar aquests paratges, però puc afirmar que, en cada nou indret que visitava, era un fugaç miratge que em va corprendre la ment i l’ànima.
Sentia una mica de temor pel fet que anava sola en aquests solitaris paratges, però no va ser cert, ja que a cada lloc que anava, sempre trobava gent curiosa per visitar les zones més verges i que les carreteres, encara ara, són camins rústics sense asfaltar.
El cotxe em portava vers el nord, gairebé en la part central de l’illa, on el camí és molt dificultós, ja que no pots avançar en cotxe i l’única forma d’arribar a aquesta platja és a peu. Quan camines per l’alt tossal, la mirada es perd per a la immensitat, i a poc a poc apareix l’arena que serva en el seu jaç, tot un màgic cercle, que descansa com una reina estesa que contempla el seu regne, mentre unes roques que suren dins l’aigua salabrosa sembla que lluiten amb les ones escumoses.
REINA ORIENTAL
-Cala Pregonda-
Quasi volo per un camí que resta
gairebé mig perdut…
i que s’arrapa
a uns dits llargs i granítics,
molt de vora l’abisme que l’atreu.
Allà roman tranquil o bé embravit
el somni líquid
tot mariner de cos i d’esperit.
Els meus ulls cerquen una fina perla
que s’acluca dins l’ostra arrodonida
on es veu la riquesa del seu rang
aristocràtic i exclusiu.
Com una reina oriental, sols bleixa
la bellesa que es vessa del mai més.
I, ajaguda, contempla el seu reialme
envoltada d’altius guerrers d’escorta,
que lluiten constantment amb la maror.
I aquesta fina perla natural,
engendrada pels déus, és com un temple,
que inflama la tendresa dels meus ulls,
talment un tros de cel que en l’illa nia
i fa culte a aquest mar de poesia !
Una platja de Ciutadella és Santandria, el cotxe em porta en uns minuts fins a l’arena. Aquesta cala és un braç de mar blava i verda que al seu final hi ha un altre braç, que des de la distància, sembla que la tanca. El seu entorn és rocós, però no es gaire alt.
DELIQUI D’AMETISTA
-Platja de Santandria-
Tímidament, arrecerada nia
l’aigua amansida de la cala
que és ànima i silenci terra endins,
com un deliqui gairebé de somni.
Tímidament, s’acluca l’ametista
entre la roca viva de les vores
on resta com el pit plàcid d’un llac
que alena el llevantol d’un bleix insòlit.
Tímidament es fon el blau del cel
en la líquida massa que il•lumina
la ullada incandescent de cada sol,
i bressola el seu cos de pell marina.
I terra endins es perd vers els esculls
sols per sentir-se lliure i quasi esclava,
perquè sembla tancada al seu ponent
per aquell Castellà mític, silent,
que la vetlla com petri sentinella
bo i essent l’esotèrica femella !
Abans d’arribar a Fornells hi ha un camí que porta a cala Tirant i Binimel•là. És molt estret i una bona part està asfaltat, però quan arribes cap al terme que et porta directe a Binimel•là, llavors el camí és de terra i s’aixeca una polseguera enorme, quan et creues amb un altre vehicle. Hi ha com una esplanada on pots deixar el cotxe, i a peu vas baixant per un sender que et porta fins a la cala, és a dir, fins a les tres cales que bressa el mar amb un silenciós amanyac. El penyalar és de licorella i la sorra rosada, del mateix material erosionat.
MAGMA ETERN
-Cala Binimel•là-
Rojor tel•lúrica
que resta fondejada sense port…
Quieta al mapa en l’hemisferi nord.
La tinta blava i salabrosa acotxa
cada centímetre
del seu cos i s’escampa en l’arenal.
Com un amant la deixa humida
mentre li ofrena alhora un magma etern
que prové de la boca de l’infern.
I, així vesteix, en la mateixa cala,
les tres sorores geminades,
que es mostren seductores sota els raigs
d’argent del pleniluni.
Ensems banya aquell riu d’un full metàl.lic,
perquè esdevé mirall del firmament
mentre s’obre el teatre de la fosca.
I jo contemplo sola l’espectacle
del mar interpretant el seu miracle !
Per la carretera general vaig anar fins a Alaior i em vaig desviar per la carretera adjacent que va al sud a la platja de Son Bou, on pots aparcar just al davant d’aquesta platja immensa. Un canyisser s’arrela separant l’aparcament de cotxes de l’arenal amb uns matolls que inflamen la vista de verdor. Gairebé cap al final de la platja hi ha una basílica, que resta molt a prop de l’aigua marina i quan vaig entrar dins el seu recinte vaig trobar dues classes de flors, que curiosament eren vermelles (roselles) i grogues (bolitx). Aquesta coincidència tot d’una em va fer pensar amb la sang i el pa, que era el que pertocava dins aquest recinte religiós.
És sorprenent que hagués florit només el roig i el groc, com ja he dit, les flors aquell any van ser excepcionals, perquè ni abans, ni després, mai no havia vist cap flor en aquell indret.
MIRADA A L’INFINIT
-Platja de Son Bou-
Un fil hipnòtic
captura aquesta imatge de l’esfinx,
llavors les dunes plenes de velluts,
de la mare natura,
inflamen l’aire de verdors.
Perquè fan de murada
que separa una immensa
esplanada on s’arrela un canyisser
que llança la mirada a l’infinit,
ensems que es va vestint de dia i nit.
I al seu darrere un ferm massís vigila
des d’uns covals la cèlica claror
de l’ona que es rebolca pel sorral.
I la basílica
vessa la sang de Crist en les roselles
i el pa de vida en unes margarides,
mentre rep el baptisme de l’escuma
albina d’aquest mar.
Un fil hipnòtic
captura el tremolor del meu esguard !
Aquesta volta vaig anar cap al nord a Cavalleria, és un indret rodejat d’uns penyals rogencs de pissarra que es troba principalment al nord la licorella. Vull aclarir que cada indret el vaig descriure tal com estava en aquell moment de la meva visita, el mar en calma o bé tempestuós, si feia sol o estava núvol o feia vent, etc. Això va ser un factor important per la meva tasca.
I així vaig veure aquesta meravella…
AMAZONA D’ESPERIT
-Cavalleria-
Et descobreixo des de l’altitud
com si et veiés il•luminada
entre una allau de raigs tornassolats
que flamen provinents
del flaix letàrgic de l’espai sideri.
Talment restessis dintre la vitrina
celeste, quan t’admiro cristal•lina,
com un adreç recuperat del fons
d’una llegenda fabulosa.
I et lliga amb les cadenes
d’uns fantasmes del tot esmicolats
que vesteixen colors de mil esclats.
Però un penyal de cor sagnant et mulla
aquest tresor salvatge pres del pit
i et tornes amazona d’esperit,
que cavalca les ones en el poltre
indòmit del nou jorn que em duu follia,
quan m’assolello
per la ribera de Cavalleria !
Aquest quadern de camp és una mostra dels quaranta-tres poemes que formen el recull d’aquest llibre MARAGDINES.
Cada indret que vaig visitar va ser una nova experiència misteriosa que em va omplir de goig, alhora que escrivia cada dia el corresponent poema d’allà on anava. Però també el fet de caminar per a uns llocs verges van ser la meva principal font d’inspiració, on la flora i el boscatge restaven perduts a cada pas que jo donava i era sorprenent la varietat de plantes florides que vaig arribar a veure amb els seus pètals multicolors.
El pròleg d’aquest llibre el va escriure Pau Faner i va dir: «…Anna-Maria Ticoulat no es repeteix en aquest llibre. Ha trobat l’emoció justa i l’ha tramesa amb les paraules justes. Jo no sé què hi diran els entesos, però jo, simplement com a lector de poesia, m’he sentit acaronat per tanta d’aigua i tant de ventet, tant de perfum salobre com porten les paraules de la poetessa a Maragdines. Ella s’enamora de les platges, té cura de no fer llarg amb les paraules, és dolça com l’arrel d’una alga marina, i tanmateix salada, resulta més aviat clàssica en la seva poesia, molt formal, molt bella…».
De fet, la tasca d’una poetessa també és investigar i alhora plasmar el lloc concret amb paraules, just en el moment del temps estacional i de l’època que fou captat. Potser és una foto descrita en lletres envoltada de la màgia de l’esperit emocional de l’autora!
BIBLIOGRAFIA
ENCICLOPÈDIA DE MENORCA:
Primer Tom/GEOGRAFIA FÍSICA
C. Llompart i Diaz, A. Obrador i Tudurí, J. Rosell i Sanuy.
Segon Tom/ EL MÓN VEGETAL
Mª Àngels Cardona i Florit.
