hoguera que hace llamear las rosas
en las manchadas pieles de pantera.
RUBÉN DARÍO
Crema en silenci, mentre passa el dia,
el caliu de l’amor al seu altar;
mes quan la nit vesteix de pedreria
llavors s’inflama un bleix de tacte arcà,
flam que dibuixa els ulls d’un cel empiri
i es transforma en les roses del deliri.
Nua, sota la llar de l’univers,
se’m reflecteix tota la fosca encesa;
em tatua aquest cos el flaix d’un vers
i es fa desig de lluna i de feresa.
Com pantera que sent l’atàvic crit,
el goig em pinta taques de delit.
L’embruix salvatge pel meu cor camina
dins la selva fiblant dels sentiments;
vaig conquerint corrents de sang marina
i trenco l’ona als íntims continents.
Tot el meu ser mullat per les estrelles,
es transforma en les mítiques poncelles.
El vespre em fa de llit i de coixí
i bressa el somni meu diamantí.
Sobre la pell ja em crema el seu fulgor…
Roses de foc per una nit d’amor !
