La bella arquitectura del teu cos
m’accelera el batec del doll frenètic
que sacseja el meu cor de poetessa,
com un preludi que desferma els somnis.
El teu cos sinuós es branda arreu
amb càlids vents de primavera,
i et deixa la rosada sobre els pètals
unes perles d’humida transparència.
Encesa la mirada amb foc etern
desprens guspires d’un fugaç desig,
mentre la teva cort fidel t’admira
com la reina fadada del jardí.
Voluptuosa atreus els ulls del món
com la més fascinant rosa d’abril!

Un nou advent dibuixa un cel de llum
que il·lumina el camí que va a Betlem
on es farà el prodigi renovat
del naixement de l’únic fill de Déu.

El camí és llarg, Maria resta exhausta,
i sent dolors de part al seu sant ventre
que desferma els lligams del cos de mare,
perquè respiri el Nen l’aire de vida.

I el Nen obra les portes de l’amor
amb un somrís de sol dins la nit fosca
que irradia la gràcia infinita
de la seva bondat arreu del món.

I jo l’adoraré amb tota l’ànima,
com l’àngel vetlla el seu repòs diví!

Sobre el llençol de calma de la mar
els ulls del cel reposen sobre el blau
que reflecteix la llum misteriosa
de l’infinit que serva tots els homes.

Però les portes de l’infern conspiren
per obrir-se de bat a bat i els àngels
caiguts desfermen folles tempestats
per enfonsar els vaixells curulls de vides.

Les ones prenen força sense límit
que genera el corrupte Lucifer,
com la més sorollosa i vil venjança
que provoca al Senyor de l’univers.

Però els ulls càlids de la bondat
apaivaga la fúria del mal
i torna aquella calma dels seus ulls divins!

S’aixeca el dia amb rajos lluminosos

que inflama aquest espai de foc etern

i el sol fa un ritual tan esotèric

que desperta els sentits de Ciutadella.

Destil·la l’aire un baf de flama viva

que ens envolta de gran il·lusió.

La sorra inunda places i carrers,

els cavalls de sang noble també dansen

als ritmes que els fan els cavallers,

i amb les gales de festa amplen de joia

els cors amb el dinàstic protocol,

com un regal diví que ve del cel.

Ciutadallencs, tots a una amb una sola veu,

cantem amb força: Visca sant Joan!

Percebo la inspiració de Riba,

Maragall, Verdaguer, Espriu i Torres…

Com una font que neix lliure del ventre

del cor que amara les idees seques

amb l’abundor del seu cabal fecund.

Com un miratge ple de llum que em parla

i em besa el front des de l’eternitat.

Com la més valuosa ofrena viva

que el seny hagi rebut en aquest món.

Perquè sóc com un brot que surt de l’arbre

viu i fecund de la literatura!

Vora del mar teixia el meu bressol
la goja de les aigües costaneres
i la brisa marina es feia alè
del meu batec de vida entre les ones.

Rínxols de blanca escuma i melodia
em van acaronar el primer dels sons
i es filtrava en les venes el murmnuri
de la cançó ancestral mediterrània.

Jo en porto el ritme imprès a la medul·la
perquè em cenyeix el cos el seu gotim
salobre de turqueses. Com la meva
mítica mare, sóc aigua marina!

La cèl·lula es renova en el meu cos;
sols menja del teu cos afamegada
i es fa golafre del teu moll de l’os,
igual que una vampira recremada.

I tota es vol omplir només de tu
i, sense el teu verí, se sent malmesa;
si no és el teu amor, deixa la presa,
malgrat hagi d’estar sempre en dejú.

En el meu cos la cèl·lula es renova;
de tant xuclar-te, a dins se’m va fent gran;
viu de la sang del teu enyor distant,
i es tanca al vers com dintre d’una cova.

Tu ets el negre sol, la meva nit,
i jo, l’ullal que es clava en el teu pit!

                                           -Trebalúger-

Una sofisticada arquitectura

et cenyeix la cintura

que engalana l’espai i tot l’oratge

i realça el teu aire femení

com una mitja lluna de setí.

Llavors, la immensa plana

et retalla uns volants

amb el foc verge de la clorofil·la.

I el teu cabell s’arrisa amb la remor

serena de les ones

que es desfan, davant teu, de passió.

I el mar, que resta enamorat

de la teva persona,

cada dia t’ofrena el seu present salat,

sols per guarnir-te amb les petxines

que es va arrencant del fons del cor

només perquè esdevinguis, de sobines,

l’arca tel·lúrica del seu tresor!

                                             -Son Xoriguer-

Escopinya dentada de rocam

que et plau de ser la més salvatge.

Tota la corba del teu arc dibuixes

entre els esculls més baixos que et cenyeixen.

Però t’encanta d’ésser diferent

perquè t’estens com un ventall d’ivori

curull de filigranes sense fi.

I t’escolpeix morbosa la marea

amb un vaivé dels rínxols d’ona brava;

ensems també es barreja el còsmic cel

amb l’aigua viva.

I així et va canviant sempre el color

com ho fa el savi i vell camaleó!

De molt endintre et parlo amb la veu muda

i aquest ressó que sents ben sord, amor,

em surt de l’ànima!

Perquè en cada paraula hi ha la llum

invisible d’on vessa el sentiment.

Del mateix raig te’l dono,

del raig mateix me’l dóna Déu,

i així, amor meu, és com et parlo…