Feeds:
Entrades
Comentaris

AMOR ABSOLUT

I cada pètal de la rosa,

callant, em parla amb dolça veu,

i en cada aroma resta escrita

la paraula que rima amb l’amor absolut,

mentre els llavis escolten la crida

que ens obliga a besar-nos

quan els ulls, cor endins, fan d’imant

i ens domina una força inconeguda.

Llavors en els teus braços sóc la flor

que et deixa un raig de llum.

I amb el vellut de foc que duc als llavis

em sento, avui, la rosa de l’amor!

COM ELS ÀTOMS…

Com els àtoms que en cèl·lula es mouen,
radiants de claror com la neu,
els meus ulls massa febles se’m clouen
pel desig de mirar-te, amor meu.

¿Com podria sens tu perdurar
en el bosc de paranys, deleteri,
que la vida ens amaga a la mà…?

Si tu ets per a mi l’encanteri,
l’aliment del meu cor, tan humà
que prop teu no vol regne ni imperi,

què m’importa passat i demà?
Sols vull ser del teu ésser! Misteri,
com els àtoms que en cèl·lula hi ha.

POEMA XXVI

En el record absurd de l’univers,
va perdurant, però,
la tècnica esotèrica, ancestral,
renovadora de llavors i estigmes.
Sols cal mirar cada un dels elements
amb l’ull d’una ciència quasi infusa,
per valorar l’alta perfecció
de la Natura viva i ordenada:
com un immens disquet
on s’arxiva la seva trajectòria
en la unitat del Tot.
La ment no ho pot comprendre i vol entendre
malgrat, però, que jo mai no ho sabré.

Sóc un programa més del gran Ordinador!

POEMA XXVII

Sóc un programa més del gran Ordinador,

com un retall de somni que viatga

en la barca fantasma del déu Cronos

vers un espai ignot i port desconegut,

on el meu sentiment cerca un refugi

als pavellons secrets de l’infinit.

Mentre la barca còsmica navega

per invisibles costes,

la meva ment abasta paradisos!

TERRA RESSECA

                                                  Amèrica del nord i central

El pèndol de la història

marca el ritme del vell, nou continent.

Terra salvatge

que aculls uns homes adobats amb foc

i nodrits amb verins del gran desert.

Solquen veloços unes prades verges

menats per un terral de passió.

Com la nit d’atzebeja

els seus cabells fulguren

i revolen als cims d’aquells tossals,

on sotgen tanmateix amb l’ull de l’àliga

com planeja en l’altura el seu imperi.

Orgullosos d’aquesta raça, són

llavor de semidéus en terra brava.

Unes arrels

que s’arrapen indòmites i lliures

al mític arbre del seu clan.

Mentre que el mag, guarnit amb el plomatge

dels grans ritus, dibuixa aquelles gestes

del temps remot, en el reial xagrí!

TRESOR SAGRAT

En l’alta serralada hiverna el glaç

d’aquelles neus

que es guarden verges amb el blanc quimèric

del foc gelat caigut del cel.

Com un ciclopi rèptil que reposa,

l’esquena va corbant pels espadats

i va engolint el cos de la carena.

Llavors creix i recreix

en el silenci gris de les altures.

Quan ve la primavera, el glaç quiet

deixa, inquiet, el seu reialme,

es fon a poc a poc muntanya avall

i es torna un fugitiu de les cingleres.

Amb pressa cerca el riu i, com ocell,

vola per la cascada

fins a la pell del llac o el cos del mar.

Perquè abraçats l’hidrogen amb l’oxigen,

entre els esculls,

amb el transport d’aquest orgasme humit,

neix el tresor sagrat del doll de l’aigua!

Enmig de la blavor majestuosa

del mare nostrum sura, verge,

una illa en el gresol del gel i el foc.

Mentre que l’esculpeixen les ones d’aquest mar

tan esotèric,

brama amb el tro i el llamp de la tempura

que crea l’estructura mitològica

de la novella mare terrenal.

Així retalla el seu cos nu

que enjoia amb el tresor que posseeix:

les cristal·lines perles lapislàtzuli.

Llavors en cada cala s’ajeu un geni fos

i en el seu ondulat cabell somriu

tot aquell sol del macrocosmos

que il·lumina el principi del vell temps!

POEMA II – CREACIÓ

Il·lumina el principi del vell temps

l’astre que engendra vida còsmica,

i les llavors fecunda amb el seu raig

sobre la terra abrupta i primitiva.

Mentre la fotosíntesi fa el verd

i neix prodigiosa la floresta.

En cada vall, en cada cim,

es contempla aquest regne maragdí

on es troben les gemmes del gran joiell diví!

MIRALL DEL VIURE

M’encisa veure el fons del mar

com un jardí,

amb el corall guarnit de flama

que trena goig

i roig d’anèmones que suren

amb mut verí.

Sang freda corre submarina

pel cos del peix

i bull la vida en el cristall

de l’arca blava;

és un tapís brodat amb líquens

com un jardí…,

al fons del mar depredador!

ORQUÍDIA

Quan l’orquídia es tanqui moriré
en un instant endintre els seus pètals,
m’adormiré en el tou del cor de vent
i el seu perfum es filtrarà pel cosmos
com l’aire es filtra sempre per l’espai…

Quan l’orquídia torni en primavera
portarà els meus colors i s’obrirà
amb tot el seu encant voluptuós
i reviurà en el tron del sotabosc.

Quan l’orquídia neixi seré llum
i el seu silenci cantarà el meu nom!

« Entrades més recents - Entrades anteriors »